Des de la Federació Catalana de Fotografia volem donar un merescut reconeixement al company Tino Soriano, per la magnífica tasca que està duent a terme a les xarxes socials fent un homenatge a la sanitat amb la publicació de fotografies, imatges d’aquests moments crítics.

Tino Soriano és ambaixador de la Confederación Española de Fotografia a proposta de la Federació Catalana de Fotografia.

L’acte d’inauguració del Centre d’Exposicions FIAP a Reus va tenir lloc el proppassat 29 de febrer de 2020.

Amb la presència de Carles Pellicer, Alcalde de Reus; Daniel Recasens, Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Reus; Joan Burguès, Vicepresident FIAP; Santos Moreno, President CEF; José A. Andrés, President FCF, Laura Prego, Oficial d’Enllaç CEF i Josep M Casanoves, Director CE FIAP.

Amb gran èxit de públic. En els parlaments es va argumentar sobre el perquè d’un Centre d’Exposicions FIAP a Reus i es va presentar l’exposició inaugural.

 

Per què un Centre d’Exposicions de la Federació Internacional de l’Art Fotogràfic a Reus?

La relació entre la ciutat de Reus i la FIAP ve de lluny. Recordem que, amb el reconeixement de la FIAP, des de 1970 es convoca Fotosport - Saló Internacional de Fotografia de l’Esport, el més antic de Catalunya i el segon més antic de l’Estat reconegut per la FIAP, i que aquest any celebra el cinquantè aniversari.

Entre 1973 i 1993 també es van organitzar des de Reus les Biennals Europa, que –en el seu moment i tot atenent l’entorn en que vivíem com a país– van representar –en l’àmbit de la fotografia– una finestra oberta al món, que ens permetia una entrada d’aire fresc i veure una nova manera d’entendre el món i la fotografia, a través de les obres que els artistes ens feien arribar d’arreu del planeta.

Entre 1995 i 2007, a través de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Reus i dins dels enyorats Premis Reus, es van convocar les Biennals Internacionals de Fotografia Medalla Gaudí, el resultat de les quals podem veure en l’exposició inaugural d’aquest Centre d’Exposicions FIAP, on s’exposen les 175 obres premiades i adquirides al llarg de les set edicions que es van convocar.

Des de 2012 també s’organitzen a Reus els Salons Europa, continuadors de les antigues Biennals Europa.

Finalment, des de 2013 es convoquen el Salons GaudiRfoto, que –en certa manera– també serien una continuació de les antigues Biennals Medalla Gaudí i que –si més no– porten novament el nom de Gaudí –l’insigne arquitecte reusenc– arreu del món.

Amb el GaudiRfoto, l’any 2016, vam anar més enllà i l’integràrem en un circuit fotogràfic que –també des de Reus– uneix cinc països de dos continents. Així naixia l’Intercontinental Circuit, que –a més del nostre saló– unia esforços amb Andorra, Cuba, Panamà i la República Dominicana: cinc països, dos continents. Poques ciutats en el món, o potser cap més, compten amb l’organització de tres salons internacionals de fotografia anuals.

En un altre pla, també ens trobem que la relació reusenca amb la FIAP té un caire més personal. Així, el 1974, quan ja s’organitzaven a Reus el Fotosport i la Biennal Medalla Gaudí, la FIAP no estava representada a l’Estat espanyol per cap entitat fotogràfica ni cap federació. La mateixa FIAP va proposar a l’Enric Pàmies que actués de representant a l’Estat, ja que era ell qui organitzava aquells salons. Aquesta situació es va allargar fins al 1985, quan es va fundar la Confederació Espanyola de Fotografia, que va passar a ostentar la representació de la FIAP a l’Estat. Tres anys abans, el 1982, s’havia fundat la Federació Catalana de Fotografia. En certa manera, Pàmies havia estat l’impulsor de la creació d’aquestes entitats.

El mateix Enric Pàmies, a proposta de la FIAP, el 1979, va organitzar el XV Congrés de la FIAP a Barcelona, amb el suport de la Caixa –quan encara era «la Caixa». Per tota aquesta tasca en pro de la fotografia internacional, Pàmies va ser –primer– vicepresident entre 1985 i 1995 i –més endavant– president de la FIAP, de 1995 a 1999.

En l’àmbit dels reconeixements de mèrits fotogràfics, també Reus té un lloc destacat, atès que compta amb tres «Mestres FIAP», el més alt reconeixement de la FIAP a l’obra fotogràfica d’un autor.

Així, el 1985, Josep Maria Ribas va ser el primer MFIAP de Catalunya i de l’Estat. El 1988, Enric Pàmies també va obtenir aquest reconeixement i, finalment, el 2014, Gràcia de la Hoz va ser la primera dona catalana i de l’Estat –i, de moment, l’única– en obtenir l’MFIAP. És un fet força excepcional reunir tres MFIAP en una mateixa ciutat i més si tenim en compte que a Catalunya solament n’hi ha vuit i a la resta de l’Estat vuit més.

Amb tots aquests antecedents, quan fa uns quatre anys la FIAP va proposar la creació de Centres d’Exposició, per tal de divulgar la fotografia d’autor i així fer-se present arreu del món, vam creure de seguida que el CIMIR havia de ser el Centre d’Exposicions FIAP de referència a Catalunya. Ara fem realitat aquest projecte i, coordinats amb els cicles d’exposicions més locals o més variats, s’inclouran en la seva agenda diverses exposicions amb els auspicis de la FIAP, que posaran al mapa del món les activitats del CIMIR.

Aquesta nova etapa del CIMIR s’obre amb l’exposició «Biennals Internacionals Medalla Gaudí, 1995-2007. Una experiència fotogràfica apassionant», una retrospectiva de les obres premiades en aquells salons.

 

L’any 1970 es va convocar a Reus per primera vegada Fotosport - Biennal Internacional de Fotografia de l’Esport, que ha continuat ininterrompudament des d’aleshores i que aquest any celebra –a la tardor– el seu cinquantè aniversari. És el saló internacional de fotografia més antic de Catalunya.

El 1973 naixien les Biennals Internacionals de Fotografia Europa i, tot i que era una organització de l’Associació del Personal de la Caixa, sempre es van fer des de Reus.

Ambdós salons van néixer de la mà d’Enric Pàmies i, d’aquesta manera, Reus comptava amb l’organització de dos salons de fotografia reconeguts per la FIAP.

El 1993 hom va deixar d’organitzar les Biennals Europa i, en aquell moment, tant des de l’Agrupació Fotogràfica Reus com des de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Reus, es va creure que Reus havia de continuar tenint el protagonisme assolit dins del panorama de la fotografia internacional. Així van néixer les Biennals Internacionals de Fotografia Medalla Gaudí.

Les Biennals Medalla Gaudí es van circumscriure dins dels enyorats Premis Reus. Entre aquests premis ja hi havia la Mostra Estatal de Fotografia, que se celebrava cada any, i aquesta Mostra va passar a ser biennal i a ser convocada als anys parells, mentre les Biennals Medalla Gaudí es convocaven als anys senars.

El fet de formar part dels Premis Reus va ser tot un repte, per a poder estar a l’alçada del prestigi de les altres convocatòries i per a mirar d’enfocar el nou saló cap a la lliure creativitat dins l’àmbit de la fotografia, en un entorn en què –ja fos per temàtiques, tècniques, mides, etc.– les convocatòries de molts salons de fotografia coartaven la creativitat més que la fomentaven.

Així, en les bases de la convocatòria de les Biennals ja exposàvem la filosofia que havien d’orientar aquest nou saló. Allí ja dèiem:

«MOTIUS. Les Biennals Internacionals de Fotografia Medalla Gaudí convoquen els artistes fotògrafs de tot el món a que –per mitjà de les antigues tècniques fotogràfiques i de les més noves i avançades– investiguin i experimentin per obtenir unes imatges en les quals la lliure creació sigui el seu motiu principal.

Exemples d’aquestes tècniques podrien ser: foto estenopeica (Pinhole), procediments pigmentaris (carbó, goma bicromatada, cianotípia, paper salat, calotípia, marró Van Dyke, albúmina, bromoli), fotogravat, Polaroid (manipulat i transfer), collage, fotomuntatge, fotografia digital, etc.

Aquestes tècniques haurien d’anar enfocades cap a la recerca d’una nova manera d’entendre la fotografia creativa.»

I el tema sota el que convocàvem les Biennals era:

«Fotografia alternativa i de recerca (antigues i noves tècniques al servei de la fotografia actual).»

La majoria de salons de l’època rebien les fotografies dels autors, feien el veredicte, alguns editaven un catàleg de més o menys qualitat, feien una exposició, es retornaven les obres als seus autors i aquí s’acabava el saló.

Però nosaltres encara vam ser més innovadors, pel que fa a la valoració de fotografia com a art que és. Nosaltres, a més de fer les exposicions, generalment de les cent obres finalistes, atorgàvem vint-i-cinc premis, sense ordre, ja que consideràvem que amb obres amb tècniques tan diverses era impossible i injust establir un ordre jeràrquic de premis. A més, aquests obres premiades eren adquirides per a formar part dels fons de fotografia creativa de la Fototeca Municipal de Reus.

Podem dir amb certesa que érem els únics en adquirir obra fotogràfica per a incorporar-la a un museu, dins l’àmbit dels salons patrocinats per la FIAP. A més, i a banda de l’adquisició, el premi era una medalla de bronze i de disseny únic per a cada edició, de l’artista Ramon Ferran. Com ens deia el mateix Ferran, la medalla contemporània s’ha convertit en una escultura múltiple. És a dir, que podem considerar les medalles Gaudí com a una petita escultura, una petita obra d’art. I aquestes medalles eren el trofeu que rebien els guanyadors de cada edició.

Amb les set edicions que es van organitzar, fins a la trista desaparició dels Premis Reus, vam incorporar als fons de la Fototeca 175 obres, que són les que avui podeu veure en aquesta exposició.

Certament, aquestes obres van ser exposades al seu moment en la presentació de cada edició, però no havíem pogut copsar mai la importància de totes les obres adquirides fins ara que les veiem plegades i amb el plus que alguns dels autors que tenen aquí obra exposada han anat evolucionant  amb els anys i ara són reconeguts dins del món de la fotografia.

En ser obres de temàtiques i –especialment– de tècniques tan diverses, podria semblar que seria una col·lecció d’obres inconnexes, que formarien un conjunt dispers, però de fet és ben bé al contrari. Aquesta diversitat de tècniques i de maneres d’entendre la imatge per cada artista, reforça el conjunt i fa que sigui una exposició molt didàctica i que potser moltes obres ens podran agradar més o menys, però segur que no ens deixaran indiferents.

Si amb aquesta exposició aconseguim fer que el públic tingui la inquietud d’intentar entendre les diverses obres exposades i d’analitzar les tècniques emprades, haurem aconseguit una gran fita, a banda –és clar– de divulgar una part dels importants fons de fotografia artística que serva aquest magnífic Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus.

L’exposició es complement amb dos audiovisuals:

Podeu veure l'opúcle editat per l'ocasió eb PDF

També podeu veur euna galeria d'imatges de l'acte.